Tant segur estava l'Emperador-President que no perdria el poder mai amb la seua política, entre altres raons perquè gran part dels mitjans de comunicació que hi havien al seu territori li devien a ell la seua existència, va pensar que no importaria que aquests costums del suborn no servirien mai com argument polític a l'oposició; donat que la població no protestaria mai contra ell per coses tan aparentment ridícules com uns quants vestits de seda italiana, tenint en compte els aparents nivells de riquesa i benestar que el creixement econòmic que els negocis dels amics produïen entre tota la població. El signe més evident del mateix creixement econòmic era l'augment de la població, especialment dels immigrants al territori, que venien a la recerca de treball en un territori tan dinàmic i prometedor.
Els problemes començaren, tanmateix, a manifestar-se en el moment en que un canvi del cicle econòmic va portar una crisi general a l'economia mundial i l'aparent estat de benestar i riquesa generalitzats va començar a enfonsar-se amb la fallida econòmica de tot el món.
El nostre Emperador-President va vore el perill de que tot allò li posara el seu poble en contra i, aleshores, els seus amics el varen convèncer de què si feia aparèixer com a responsable de tot a algun altre, el poble no s'enfadaria amb ell mai. Per això va prendre la decisió de tirar-li la culpa de tot a la mateixa crisi, de manera que va fer aparèixer-la sofísticament com a responsabilitat no de la seua política, sinó del que altres havien fet fora del seu exhaust territori i que els errors de decisions els havien comés altres, que serien per tant responsables del que ara patia la població en general, i mentrestant ell no hauria fet una altra cosa que mirar pels seus governats amb al millor de les voluntats i amb la més estrènua dedicació havia previst i continuava preveient el que seria el futur del seu poble.
Ara bé, el nostre Emperador-President no va adonar-se del que podria passar-li al seu discurs pel costat de l'Educació. No va saber preveure això, com tants altres polítics abans que ell, que un sistema educatiu no funciona mai al ritme que marquen els polítics, que la previsió de les necessitats i la programació de les activitats educatives no funciona mai al ritme que marquen els polítics, i que sense un treball de planificació a llarg termini no es podria evitar els problemes que l'augment de població implicaria la necessitat de donar-li atenció educativa i preparació per a la qualificació de les generacions vinents en les mínimes capacitats i habilitats per a esdevenir ciutadans autònoms i no ma d'obra barata per a negocis ruïnosos i explotadors dels treballadors que prometien els amics del nostre Emperador-President.
I així va passar, que amb l'agreujament de la crisi, amb la fallida dels negocis dels amics, especialment dels estafadors, que acostumats a estafar van cometre nombrosos errors que els van posar en mans de la justícia, van venir també les protestes dels pares, dels alumnes i dels professors i professores que tenien que tractar tots els dies amb la situació de l'Ensenyament Públic. Farts de vore com els alumnes havien de donar classe per a preparar-se per al segle XXI amb la tecnologia i els mitjans de l'ensenyament públic del segle XVII.
El problema va ser gran però tanmateix no va ser tan cridaner fins que els fills dels rics, com a conseqüència de la crisi, varen tenir que enviar els seus fills al centres educatius públics després de vore com era impossible pagar-los les escoles privades de les quals estaven tan orgullosos, especialment el nostre Emperador-President, que enviava allí els seus fills i no parava de beneficiar-les amb subvencions i privilegis mentre l'escola pública era feta aparèixer com a responsable del fracàs escolar, que en aquella terra era enorme.
Aleshores varen ser fins i tot les millors famílies les que van queixar-se de la situació de l'Ensenyament Públic. Però el nostre benvolgut Emperador-President no pensava més que els seus amics i coneguts li deien, que es semblava molt al que li varen plantejar els estafadors aquells que varen aparèixer feia temps. Que tot el que seria malament ho fora per altres forasters i no per causa del que hauria fet el mateix Emperador-President amb al seua política.
Continuarà
