Una nova demostració

Així es diu manifestació en anglés. Una llengua que els polítics valencians, com els alumnes de 2on. de l'ESO, han d'aprendre encara.

Jo no sé quina és la sensibilitat dels polítics, però jo estic trobant signes de descontent de la comunitat educativa que fa només un any, quan les eleccions autonòmiques, no es van notar pràcticament. I aleshores la bufetada va ser directa a l'Ensenyament Públic, quan es va aprovar per Conselleria les noves condicions de la concertació amb els centres privats i es varen concedir les sucoses subvencions a l'ensenyament privat per a impartir el Batxillerat (que no s'enrecorden els nostres polítics d'això ara que hi ha que criticar Zapatero i la subvenció als bancs?). Aleshores no es van poder organitzar les mogudes que hem vist i les que vindran després d'ahir.

Potser els polítics valencians del règim varen pensar que la comunitat educativa valenciana estava morta. Que els professors, pares i alumnes continuarien anant cadascun al seu aire i sense coordinació de les parts no es podria congriar mai el que ha passat ara.

I és que la comunitat educativa comença a demostrar que totes aquestes suposicions eren errònies (igual que els informes dels taurons de Wall Street i els dels assessors de la campanya de McCain que es gasten tan poquet comparant el sou de la perruquera de Palin).

I és que les comunitats educatives, tots a una pares, alumnes i professors, es mouen poques vegades en la història (per aquesta banda del món menys que en altres), però quan el fan els polítics tremolen. Perquè la comunitat educativa és la majoria de la població. I això torna a fer aparéixer el fantasma de la mobilització social a un règim polític que pensava tenir tot amarrat amb el sistema polític representatiu, però que se n'oblida de què al segle XXI la democràcia és una cosa més directa que al segle XVIII, i tanmateix aleshores com ara les conseqüències de no sentir el que diu el carrer (i la més mínima racionalitat) poden ser desastroses.

Els polítics valencians han d'aprendre que el que es va vore als carrers de València ahir és alguna cosa més que la demostració de força dels sindicats del professorat. Les pancartes que hi havien de les AMPA, altres fetes ad hoc per alumnes, professors i pares; no eren sinó la demostració d'una irritació que creix cada volta més en la comunitat educativa. Creix amb la frustració del professor que no pot donar classe per què l'aula del centre escolar nou de trinca no s'obri i la maneta de la porta a la ma n'és un testimoni de la seua impotència; creix perquè l'alumnat i el professorat i els pares són cada volta més convençuts que l'ensenyament públic és una condemna als barracons, la falta de recursos, i tot això en un segle en el que la formació i la capacitació és la diferència entre un futur o un malson; creix perquè la precarietat en l'Ensenyament Públic ara és usada pels polítics com a munició per alimentar el llenguatge de l'odi que havíem vist criticar tant els últims anys als nostres polítics quan es tractava de denunciar la violència en altres comunitats autònomes espanyoles; creix per tantes raons que les tancades, manifestacions i fins i tot vagues que estan preparant-se poden eixir-li molt mala inversió als nostres líders preclars. Ara és el moment de tirar cap arrere. Si no, cal recordar-li que la comunitat educativa és el primer forum social anti-sistema que es coneix a la història. Que no serà aquesta la darrere que un govern es veu contra les cordes de l'opinió pública després de tenir-lo tot aparentment lligat i ben lligat. I això lleva vots, i els pot donar a l'oposició si aquesta apareix el dia que toca ben organitzada.

Com es va dir ahir en la plaça de Manises de València: Mr. Fountain of Blackberry, senyor Camps, no anem a parar.